Els textos explicatius

«Explicar» i «exposar» són dos verbs que expressen conceptes estretament connectats; tant, que sovint s'ha utilitzat «exposició» i «explicació» per referir-se a una mateixa classe de seqüències.

Exposar equival a «informar», és a dir, transmetre dades amb un alt grau d'organització i jerarquització, i explicar,és l'activitat que, partint d'una base expositiva o informativa necessàriament existent, es fa amb finalitat demostrativa.

Els textos explicatius exposen una cosa a fi de fer-la comprendre o donar-la a conèixer a algú. Les explicacions són els textos didàctics per excel·lència, perquè tenen com a objectiu fer comprendre els fenòmens sobre els quals han aportat la informació necessària.

Marques per reconèixer un text expositiu:

• Títols i subtítols: encapçalen un text i les seves parts. Serveixen per indicar el contingut de les informacions que segueixen.
• Paràgrafs: fragments del text separats per un punt i a part. El contingut del paràgraf té una certa unitat: gira a l’entorn d’una idea principal.
• Tipus de lletra (negreta, subratllada, cursiva...) per destacar algun concepte important.
• Gràfics, esquemes, quadres o il·lustracions, que complementen la informació i la fan més comprensible.

1. Estructura

Els textos explicatius han de presentar una organització lògica i jeràrquica de les informacions, que es pot desenvolupar analíticament o sintèticament. Es manifesta típicament a les lliçons, a les conferències, als fullets explicatius, etc. L’estructura clàssica d’un text expositiu és:

1. Introducció: on es presenta el tema de què es parlarà. Es descriu un objecte, un fet o un concepte dient-ne les propietats i les parts.

2. Desenvolupament del tema: es presenta un problema de coneixement que es vol resoldre i, tot seguit, exposar-ne la solució.

3. Conclusió: sol correspondre a una síntesi del que s’ha dit.

2. Recursos

En l’explicació, l’emissor coneix allò de què parla i en sap més que el receptor. L’emissor vol fer-se entendre pel receptor i per això fa servir diferents tècniques com l’exemplificació i la definició, juntament amb una sèrie de recursos com les fotografies, les gràfiques, els esquemes o els dibuixos (que funcionen de suport no verbal); en l’escrit, la subdivisió en apartats, l’ús de títols i subtítols i la utilització de recursos gràfics (negretes, cursives, etc); en l’exposició oral, la repetició, els canvis d’entonació i les pauses expressives, etc.

Elements lingüístics

• Oracions atributives: Terrassa és un important centre d’activitat humana.
• Aposicions: Terrassa, ciutat industrial, és la cocapital vallesana.
• Expressions per denominar vinculades a les definicions (noms, infinitius, oracions precedides pel nexe que, oracions interrogatives indirectes, oracions de relatiu substantivades): El que més crida l’atenció d’aquesta ciutat és ...
• Abundància de subordinació: La vida als barris consisteix a treballar de sol a sol.
• Connectors de causa i conseqüència, que expliciten l’organització lògica de les idees (ja que, perquè, consegüentment, tanmateix...).

Tècniques explicatives

3. El llenguatge d’especialitat

Cadascuna de les especialitats científiques o tècniques té un vocabulari específic per anomenar els conceptes, els fenòmens i els elements que estudia. En aquest hipotètic text, que podríem incloure en l’àmbit de les ciències de la naturalesa, hi podríem trobar diverses paraules que són pròpies d’algun camp del coneixement humà: pol·linització, diversitat genètica, hàbitat, ecosistema, piràmide ecològica, biodiversitat, botons florals, floració, etc. Aquestes paraules formen part de la terminologia específica de les ciències de la naturalesa; són, doncs, termes pròpies d’aquesta matèria.

Un terme és una unitat lèxica (una paraula o una locució) que designa, de manera inequívoca, un concepte, un fenomen o un element en un àmbit d’especialitat determinat (medicina, química, informàtica...).

4. Exemple

http://www.antropologia.cat/files/triptic_caraA.jpg

EXERCICIS