Lectura de poesia

La fageda d’en Jordà, de Joan Maragall

 

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

 

Cançó de pluja, de Josep M. de Sagarra


No sents, cor meu, quina pluja més fina ? 
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son... 
Hi ha dues perles a la teranyina, 
quina conversa la pluja i la font! 
No sents, cor meu, quina pluja més fina?


No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? 
Canten les gotes damunt la teulada, 
ploren les gotes damunt del replà... 
Gotes de pluja, gardènia que es bada... 
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?


¿No sents, cor meu, quina pau més divina, 
amb la música dels núvols desfets? 
Pluja de nit, delicada veïna, 
dentetes d’aigua en els vidres quiets... 
No sents, cor meu, quina pau més divina?


¿No sents, cor meu, que la pena se’n va, 
dintre aquest plor de la pluja nocturna, 
i les estrelles somriuen enllà? 
Enllà somriu un mantell tot espurna... 

No sents, cor meu, que la pena se’n va?


No sents, cor meu, quina pluja més fina? 
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? 
No sents, cor meu, quina pau més divina? 
No sents, cor meu, que la pena se’n va? 
No sents, cor meu, quina pluja més fina? 

 

La teva mirada, de Joan Oliver 


Tens la mirada blavosa i tranquil·la

Com un mar radiant i encalmat.

Tens un esguard graciós que vacil·la:

Ensems, tímid, serè, enjogassat.

Al mig i dintre de cada pupil·la

Dorm un incendi d’amor que vigila

Esperant el moment de l’esclat.

 

Tens un mirar molt amic que afalaga

I et fa el món més bonic del que és,

Dolça mirada florida que amaga

Les espines cruels dels rosers.

 

Uns ulls molt grans on batega i traspua

L’esperança d’un cor benaurat,

Una animeta puríssima i nua

I un desig amorós sens pecat.

 

Una mirada on s’aboca la vida

Que palpita en ton cos noble i bell,

Una vida que ara veig reflectida

En la seda i la sang del clavell

Que avui em poses al trau eixerida,

En aquest teu jardí, a Sabadell.


Tens un esguard jovial que rutila

Com un mar radiant i encalmat.

I al mig i dintre de cada pupil·la

Tot un incendi adormit que vigila

Esperant el moment del combat.

 

Si jo fos pescador, de Joan Salvat-Papasseit


Si jo fos pescador pescaria l'aurora,
si jo fos caçador atraparia el sol;
si fos lladre d'amor m'obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol:

-els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra,
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m'enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals
per a prendre'n de nous.