L'avantguardisme. Joan Salvat-Papasseit

1. El terme Avantguardisme s’aplica per definir l’esperit de ruptura i d’experimentació en el món artístic durant la primera meitat del segle XX.

2. Les avantguardes que més infuïren en literatura foren el Cubisme, que creà una nova composició poètica (el cal·ligrama); el Futurisme, que proposava deixar les paraules en llibertat, i el Surrealisme, que intentava captar el món dels somnis i el subconscient.

3. L’Avantguardisme català va seguir les propostes del Cubisme i del Futurisme. Josep M. Junoy fou l’introductor d’aquests dos moviments i Joan Salvat-Papasseit, l’escriptor més destacat. La influència del Surrealisme marcà l’obra poètica de J. V. Foix.

4. Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) combinà les propostes avantguardistes amb formes poètiques més tradicionals. La seva poesia exalta la lluita, l’heroisme, la llibertat, la sinceritat, la vida i sobretot l’amor.

TEXTOS

Oda a Guynemer, Josep M. Junoy  

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

Es quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era,

Em vesteixo d’home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d’una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s’afina

En morir carena enllà.

Es quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina.

J. V. Foix, Obres Completes

Com sé que es besa, Joan Salvat-Papasseit (Poema de la rosa als llavis)  

Arquer d’amor (Salvat-Papasseit, J. Farràs)

Si et veia la sina,

veia dos fitons.

Oh, deixa’m amiga

que provi el meu pols.

Si un pit et sagnava,

beuria la sang.

Si et sagnava l’altre,

amb les dues mans.

Obre ben bé els braços

i acluca bé els ulls.

Si la carn no es bada

la vida s’esmuny.

Quan sentis ma boca,

aguanta l’alè.

T’estremiràs tota

i és quan jo et prendré.

Amiga la vida

és una cançó.

Jo canto ta sina,

arqueret d’amor!

Dóna'm la mà, dins L'irradiador del port i les gavines

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran;

miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l'amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant;

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

EXERCICIS

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR (J. V. FOIX)

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata,
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.