El teatre modernista. Santiago Rusiñol

1. Els artistes modernistes se sentiren especialment atrets pel teatre, que reunia totes les facetes artístiques: era l’art total, síntesi de totes les arts.
2. El teatre d’idees o regeneracionista pretenia canviar la societat; en canvi, el teatre simbolista pretenia reflectir amb símbols el món interior dels protagonistes.
3. Santiago Rusiñol és el dramaturg modernista més destacat. En una primer etapa, escriu teatre simbolista (L’alegria que passa). La segona etapa està marcada per un acostament a la realitat social de l’època (L’hèroe).
4. L’auca del senyor Esteve és la gran obra literària de Santiago Rusiñol. Retrata humorísticament la petita burgesia catalana i planteja el conflicte entre l’artista i la societat burgesa, que es resol amb la reconciliació i reconeixement mutus.
   
   
   
   
   

 

 

FRAGMENT DE L’AUCA DEL SENYOR ESTEVE (NOVEL·LA)

 

Fragment inicial de L'Auca del senyor Esteve

DEL MODO NATURAL QUE L'ESTEVET VA ARRIBAR EN AQUESTA VALL DE NÚMEROS

"El jorn que va nàixer l'Estevet, el seu pare, el senyor Ramon, després d'esperar anys i anys aquella criatura tardana, per les contingències del comerç, no va poguer estar perenne al costat de la seva esposa.
Les compradores batxilleres, semblava que s'havien avingut, per no deixar-lo complir com a pare, i allí a «La Puntual», la botiga de vetes-i-fils de més crèdit i de més giro de quatre carrers de llarg a llarg, que ara una cana de trenzilla, que ara una ruixa, que ara quatre pams de floc, entre compra i tafaneria, el van tenir entretingut allà a darrera del taulell, mentres la pobra muller, allí sobre, a l'entresol, complia la missió materna de donar fruit an En Ramon, amb la llevadora a l'alcova, i dugues veïnes a la sala.
A fora de l'alcova, plovia: una pluja fina, una polsina d'humitat que anava enfangant el carrer, l'acera i «La Puntual». Al davant, al quartel d'artilleria, no hi havia ni aquell sentinella, ni aquells oficials que es gronxen en els balancins de la porta. Els dos rengles de finestres simètriques i en formació a cap a cap de la fatxada, estaven disciplinadament tancades; la faixa de groc de quartel que decora aquests edificis regalimava cara avall de les parets; les mules, els soldats i els canons semblaven tancats en una piscina, i fins la flaire de cuina, de quadra i d'home, que surt d'aquests establiments de pólvora, era una flaire aigualida.
La tarda no podia ser més trista per tenir lloc un naixement, però el senyor Ramon no tenia temps, i ni es podia dar el luxo d'estar trist."

 

 

Fragment de L’auca del senyor Esteve (teatre)

 

 

ACTE CINQUÈ

 

QUADRE PRIMER

 

La botiga de La Puntual. Any 1877

 

Escena tercera

 

SENYOR ESTEVE: Què teniu? (A la Tomasa:) Que plores? Ets tu, que plores?

SENYORA TOMASA: No res.

SENYOR ESTEVE: Com, no res?

SENYOR TOMASA: Llàgrimes de dones.

SENYOR ESTEVE: És que segons quina plorés no en faria cas; però de tu, sí. Tu no has malgastat mai llàgrimes. Ha estat el noi, eh?

SENYORA TOMASA: No ha estat res.

SENYOR ESTEVE (a Ramonet): I tu... què feies?

RAMONET: Jo... me n’anava. (Fa actitud d’anar-se’n)

SENYOR ESTEVE: Noi, atura’t. Tu i jo hem de parlar. Deixa’ns, tomasa; li he de parlar, i val més que li parli a soles.

SENYORA TOMASA: Calma, Esteve, és el nostre fill.

SENYOR ESTEVE: Seu.. i... parlem, aclarim i sortim-ne d’una vegada, i sapiguem el que passa. (S’asseuen.) Ramonet, ja saps que una vegada et vaig preguntar què feies quan te n’anaves de casa, i em vas dir que te n’anaves a Llotja. Ja saps tu que no hi ha res al món que, llevat de tu i de la teva mare, estimi tan com la botiga. Tu ja saps com em vas prometre que la cuidaries com a pròpia, que teva és i que teva ha de ser... i ja no sols te’n vas a les tardes, sinó que te’n vas al dematí, i demà te n’aniràs a la nit, si no parlem clar i t’expliques bé. Digues d’un cop: a on vas quan surts?

RAMONET: A... estudiar.

SENYOR ESTEVE: Això ja ho vas dir. Digue’m si dius la veritat, i si la dius, de què ha de servir-te tot això que dius que estudies.

RAMONET: Doncs... doncs... el que estudio em té de servir per una cosa... per la carrera... que vull seguir.

SENYOR ESTEVE: Parla més clar i no et torbis... i no fem confusions, Ramonet.

RAMONET: que voldria seguir una carrera... que no és estar-me aquí... a la botiga.

SENYOR ESTEVE: No t’entenc, però quasi no et vull entendre. Només sospito el que vols i ja el cap se me’n va i m’agafa febre. La carrera que... vols seguir? Que no en tens una, de carrera? Què voldries?... Bah!... No pot ser!... Que voldries deixar la casa? Que saps el que et dius?

RAMONET: Sí, senyor.

SENYOR ESTEVE: I ho dius serè? I m’ho dius... a mi! I has nascut de mi i de la meva dona? I no cau el cel i la terra?

RAMONET: Pare... vostè m’ha fet parlar!

SENYOR ESTEVE: T’he fet parlar... per sortir-ne! Però que ho dius per matar-me, això? Que em vols matar? Que no tenies cap més punyal per clavar-me’l... fill descastat?

RAMONET: No, pare... no! Escolti...

SENYOR ESTEVE: Que no saps que aquesta botiga és més que tu i més que nosaltres? Que ens ha criat, ens ha donat nom, i que tu el voldries trepitjar i arrencar i fer-lo bocins, i que fent bocins aquest nom ens mataries a tots?

RAMONET: Deixi’m dir, només!

SENYOR ESTEVE: Calla, calla! No vull ni sentir-te la veu. Però no; parla, que ho vull saber tot! Quina és aquesta carrera?

RAMONET: És... ser escultor!

SENYOR ESTEVE (posant-se les mans al cap): Escultor?... Has dit escultor? A on són els mots per parlar i les llàgrimes per plorar? I la mort?... Porta’m la mort! Cinquanta anys de viure als llimbs per dur-me a l’infern! I pel meu fill!

RAMONET: Però escolti... El ser escultor no és deshonor! Al contrari. Vostè encara no sap el que és!

SENYOR ESTEVE: Que no sé el que és, em goses dir? Encara tu no eres al món que ja el sabia aquest ofici. És una ofici de perduts, de dropos, de pobres!...

RAMONET: Pare, per Déu!

 

EXERCICIS