Varietats i registres d'una llengua

1. LLengua, norma i parla

Cadascun dels parlants d’una llengua fa un ús diferent d’aquest instrument de comunicació segons l’origen geogràfic, el grau d’educació, el tema, els interlocutors, etc. Tots aquests factors condicionen la nostra manera de parlar. Per expressar-nos utilitzem una variant geogràfica, social, contextual...
La llengua és el codi que conté totes les possibilitats d’expressió. La llengua és abstracta, però es concreta en la parla. Ningú no coneix tota la llengua catalana, sinó que en té un coneixement més o menys ampli segons el grau de cultura. Algunes vegades, però, en la concreció de la parla es modifiquen algunes lleis del codi. De les modificacions fetes en les lleis de la llengua i aplicades per la majoria dels parlants en diem norma.

2. Varietats d’una llengua

En tota llengua hem de distingir varietats i registres. Les varietats depenen fonamentalment dels usuaris i afecten grups menors que tota la comunitat lingüística; els registres depenen del context: del tema, de l’interlocutor, del canal... i afecten l’ús individual que cadascú de nosaltres fa del codi.

2.1. Les varietats històriques

Les llengües evolucionen al llarg de la seva història. Per necessitats expressives els seus parlants van adaptant la llengua al món que els ha tocat viure. Així, un català de fa tres-cents anys desconeixia la paraula ordinador, vídeo o televisor, perquè aquests aparells no existien. I si observem un text de fa cinc-cents anys, ens adonarem que s’hi feia servir una llengua diferent de l’actual.
També podem observar una variació de tipus històric més actual: el parlar de la gent jove és molt diferent del parlar dels grans. Per exemple, un avi, difícilment dirà Això és molt guai.
Les necessitats d’ús, doncs, provoquen els canvis lingüístics.

2.2. Les varietats geogràfiques



Tradicionalment s’anomenen dialectes les variacions que presenten una llengua segons el territori on es parla. Sovint s’ha cregut erròniament que els dialectes no eren altra cosa que formes de parlar malament una llengua. No hi ha bons ni mals parlars, sinó simplement maneres de parlar més acostades a la normativa o menys.
Tothom sap que un menorquí i un valencià difereixen en l’accent, que l’un diu un al·lot i l’altre un xiquet, però això no pressuposa que parlin llengües diferents, perquè ambdós se serveixen del mateix codi. Raons històriques, geogràfiques o internes han afavorit la variació.

2.3. Les varietats socials

Una societat no és pas una estructura monolítica, sinó un cos força estratificat. L’edat, el sexe, el grau de formació, la professió, etc., determinen un ús diferents de la llengua.



Els grups marginals tancats i els grups professionals utilitzen una manera de parlar diferent, estranya potser a les oïdes alienes al grup en qüestió. Les maneres de parlar específiques d’un grup s’anomenen argots.
Algues paraules l’argot ha saltat els límits socials que el tancaven i ha passat a ser patrimoni comú dels parlants i recollit en els diccionaris normatius. És el cas de bona part de mots provinents del caló: halar, clapar, clissar, catipén, etc.

3. Varietats contextuals o registres lingüístics

Adeqüem la nostra manera de parlar segons aquests factors:

· El tema: un tema específic demanarà un vocabulari i unes construccions sintàctiques específiques.
· El mode: el canal que fem servir pot ser oral, més espontani i, en alguns casos, no tan elaborat, o escrit i més formal.
· El to funcional: la nostra parla pot variar segons la intenció de l’acte comunicatiu. Així, podem persuadir, explicar, descriure o emprar la llengua amb finalitats estètiques. no és el mateix demanar un favor que intentar convèncer algú perquè ens compri alguna cosa.
· El to interpersonal: els nostres interlocutors condicionen la tria lingüística. No és el mateix parlar a un infant que a un adult, ni a un superior a un subordinat, ni dirigir-se a un conegut o a un desconegut.

Tots aquests condicionants es mesclen, i per això la tria del registre adequat es fa tenint-los en compte simultàniament. Basant-nos en aquests factors els registres lingüístics es classifiquen en els grups següents:

3.1. El registre culte (científic o literari)

Es caracteritza per la cura especial en l’elecció de les formes de la llengua. Pel que fa al registre científic, es caracteritza per la precisió i la rigorositat, evita les ambigüitats, té tecnicismes i neologismes abundants, presenta formes cultes de lèxic i sintaxi, és objectiu i està exempt d’elements emotius.
En canvi, el registre literari, tot i que se serveix de formes sintètiques de llenguatge –com el científic−, presenta unes característiques particulars: es val de metàfores i de sentits figurats, és expressiu i evocador, pot tenir diverses interpretacions, segons la lectura que en faci el receptor, i pretén transmetre emocions.

3.2. El registre estàndard

És una varietat supradialectal que facilita la comunicació entre tots els parlants i supera les diferències generacionals, territorials o socials. És el registre que s’estableix com a general, per damunt dels altres; està regit per unes normes útils per a l’intercanvi social i acceptades per tota la comunitat lingüística. És una varietat neutra, ja que no aporta cap indici de pertinença a una classe socials determinada, origen geogràfic... Supera connotacions de “massa culte” o “massa col·loquial”. És el registre propi dels mitjans de comunicació: ràdio, premsa, TV, cinema; també ho és de l’escola, de l’administració i de tota relació formal entre persones.
El registre estàndard es caracteritza per una sintaxi clara, amb un cert grau de formalitat, perquè està basat en la norma gramatical. La varietat estàndard és viva i es va fent a mesura que les necessitats expressives dels parlants ho demanen.

3.3. El registre col·loquial o familiar

És una varietat associada a usos informals. Normalment és un registre oral, tot i que, esporàdicament, pot aparèixer en textos escrits d’altres registres per tal d’acostar-nos més al públic en general: la publicitat acostuma a valer-se de procediments col·loquials, alguns autors d’obres literàries usen el registre familiar per tal de caracteritzar millor els personatges, etc.
El registre col·loquial es caracteritza per ser expressiu, informal, subjectiu. Té un assortiment molt variat de matisos i colors: emfàtic, divertit, exagerat, sarcàstic, irònic; i recorre a l’eufemisme a fi d’evitar caure en la vulgaritat. Empra el sentit figurat, la metàfora i l’analogia. És un registre molt creatiu, espontani, repetitiu i, en general, poc elaborat i poc subjecte a normes. Quan és oral, es val de la gesticulació per emfasitzar les explicacions i mantenir l’interès de l’interlocutor. Els argots formarien part d’aquests registres lingüístics.



3.4. El registre vulgar

Comparteix les característiques de la parla familiar, però s’hi empren formes de llenguatge considerades poc refinades, poc recomanables o fins i tot prohibides per les normes socials vigents, perquè diu les coses pel seu nom, sense eufemismes, despullat de tota retòrica, i es relaciona amb els estrats socials més baixos i amb un grau educatiu migrat. Els temes considerats “tabú” –sexe, religió, funcions fisiològiques...− aporten molts termes al repertori lèxic del registre vulgar.
És difícil que aparegui en un text escrit en forma pura. El més habitual és que hi aparegui alternadament.


EXERCICIS