La normativa de la llengua

1. Les varietats lingüístiques

 

Les llengües no s’usen de manera uniforme, sinó que totes presenten varietats: les varietats geogràfiques, també conegudes amb el nom de dialectes, i les varietats funcionals, anomenades registres.

Els registres presenten varietats atenent al grau de formalitat. Bàsicament, distingim quatre registres: el registre vulgar, que presenta un grau de formalitat molt baix; el col·loquial, que presenta un grau de formalitat baix; el registre o la varietat estàndard, que té un grau de formalitat neutre; i el registre culte, que presenta un grau de formalitat alt. L’ús d’un registre o un altre depèn de la situació comunicativa en què ens trobem.

Per exemple, en una situació poc formal, com en l’àmbit familiar, podem dir: “Els nanos es fan la punyeta i en acabat s’atonyinen”, paraules que pertanyen al registre col·loquial; en una situació que requereix un grau de formalitat neutre, com en un mitjà de comunicació, més aviat direm: “Els nens s’enfaden i després es peguen”, paraules que pertanyen al registre estàndard; i en una situació de formalitat alta, com en un text especialitzat, podem escriure: “Els infants s’enutgen i posteriorment es colpegen”, paraules que pertanyen al registre culte.


2. La unitat lingüística

 

Malgrat les varietats esmentades, els parlants que formen part d’una comunitat lingüística són conscients que utilitzen la mateixa llengua perquè comparteixen un sistema lingüístic comú i una tradició cultural i literària pròpies.

Aquesta consciència unitària ha fet possible que, al llarg de la història, s’hagin creat models lingüístics que unificaven l’ús de la llengua per convertir-la en un mitjà de comunicació més eficaç.


3. Els models lingüístics medievals


En els segle XIII, la categoria literària de Ramon Llull va fer que la prosa fos un model a imitar per tos els escriptors de l’època. Peraixò, podem afirmar que la llengua de Ramon Llull constitueix el primer model de llengua escrita en català.

En els segles XIV i XV, la gran activitat literària i el prestigi dels funcionaris de la Cancelleria reial van fer que el nou model de llengua escrita fos la prosa cancelleresca.


4. A la recerca d’un model de llengua per al segle XX 

 

L’escassa activitat literària que es produí entre els segles XVI i XVIII va fer que els escriptors de la Renaixença del segle XIX es trobessin sense un model reconegut de llengua escrita en català i sense unes normes ortogràfiques acceptades per tots. Per això, l’any 1890, la revista L’Avenç va iniciar una campanya lingüística per tal d’unificar criteris i poder elaborar unes normes més modernes i més adequades al llenguatge parlat d’aquell moment.

L’any 1907 es va crear l’Institut d’Estudis Catalans, que s’encarregà de dirigir i coordinar les tasques de la normativització moderna de la llengua catalana.


Pompeu Fabra va ser l’enacrregat de la redacció d’unes regles gramaticals clares que posessin fi a l’anarquia ortogràfica del segle XIX. L’Institut d’Estudis Catalans va aprovar les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, publicades l’any 1913. L’obra de normativització va continuar amb dues obres més de màxima importància: la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932); aquestes dues obres també van ser elaborades per Pompeu Fabra.

Amb aquestes tres obres, el català disposava d’una normativa lingüística moderna, un instrument bàsic i indispensable per a una llengua de cultura. La normativa, doncs, establia el model que qualsevol persona escolaritzada havia de conèixer. D’aquesta manera es potenciava la unitat lingüística i el valor simbòlic i pràctic d’un model reconegut i acceptat per tota la societat.


EXERCICIS