El contacte de llengües

1. Les llengües del món

En el món hi ha més de 6.000 milions de persones i s’hi parlen més de 5000 llengües. Algunes d’aquestes llengües tenen molts milions de parlants (llengües majoritàries); d’altres, en canvi, són parlades per un nombre més reduït de persones (llengües minoritàries). Les unes i les altres mereixen la mateixa consideració.

A Europa, les llengües majoritàries són el rus, l’alemany, l’anglès, el francès, l’italià i el castellà. El català, que té prop de 10 milions de parlants, ocupa una posició intermèdia, semblant a la del grec, el suec, el danès o el txec.


2. Les situacions de minorització lingüística

La situació normal d’una llengua és que tots els seus parlants la puguin utilitzar lliurement en totes les relacions que estableixen amb els altres membres de la mateixa comunitat lingüística. No obstant això, hi ha llengües que han vist limitada la seva presència en determinats àmbits o situacions; es tracta de llengües minoritzades.


Les causes d’una minorització lingüística poden ser diverses:

  • La imposició legal (lleis que prohibieixen l’ús normal d’una llengua).
  • L’existència de diglòssia o de prejudicis (el fet de considerar una llengua de segona categoria, poc útil o innecessària).
  • Les mancances en el procés de modernització (el fet que una llengua no disposi, per exemple, d’una varietat estàndard, imprescindible en els mitjans de comunicació actuals).
  • Etc.

La persistència d’aquesta situació pot acabar en una substitució lingüística.

La llengua catalana va passar un llarg període en clara situació de minorització, ja que des de 1716 (Decret de Nova Planta) a 1975 (acabament de la dictadura franquista) va veure reduïts els seus usos a causa d’un seguit de lleis espanyoles que en prohibien l’ús públic. Des de 1975 fins ara s’ha aplicat una política de normalització lingüística, la qual pretén que tots els ciutadans de l’àrea lingüística dels Països Catalans la coneguin i la puguin utilitzar lliurement en totes les relacions socials. Les lleis espanyoles actuals reconeixen l’oficialitat de la llengua catalana en tots els territoris on és la llengua pròpia (Catalunya, País Valencià i Illes Balears. A l’Aragó té la consideració de llengua pròpia i històrica, però no gaudeix d’oficialitat, a l’Alguer és llengua local a protegir i a Andorra és l’única llengua oficial. Les lleis franceses reconeixen únicament el francès.

 

3. Les situacions de multilingüisme

Els moviments de població fan que sovint en un territori hi convisquin persones que parlen llengües diferents. En aquest cas, parlem de multilingüisme social.

A Catalunya, per exemple, la forta immigració produïda al llarg del segle passat va fer que hi haguessin dues comunitats que convivien: la catalanoparlant i la castellanoparlant. Aquest fet ha conduït a una situació de bilingüisme d’una part important de la població catalana: tothom sap el castellà i una part considerable, el català.

D’altra banda, la creació de la Unió Europea i les processos de la globalització de l’economia i el treball fan cada vegada més necessari l’aprenentatge de les llengües més ben implantades en les relacions internacionals. En l’actualitat, les noves tecnologies fan de l’anglès una llengua gairebé imprescindible.

Aquest fet, però, no ens ha de fer oblidar que una de les característiques principals del món i ne especial del continent europeu és la diversitat cultural i lingüística, cosa que constitueix una riquesa que cal preservar.