Unitat i diversitat lingüístiques
1. Les llengües romàniques
Les llengües romàniques formen una família lingüística i, per tant, comparteixen molts elements. Si ens fixem en el lèxic, per exemple, trobem més de 500 paraules de vocabulari bàsic provinents del llatí que són compartides per gairebé totes les llengües romàniques (lèxic panromànic).
|
LLATÍ |
Català |
Castellà |
Francès |
Italià |
Portuguès |
Romanès |
|
DENTE(m) |
dent |
diente |
dent |
dente |
dente |
dinte |
|
FLORE(m) |
flor |
flor |
fleur |
fiore |
flor |
floare |
|
LAC[te] |
llet |
leche |
lait |
latte |
leite |
lapte |
|
UNGULA(m) |
ungla |
uña |
ongle |
unghia |
unha |
unghie |
|
VENTUS |
vent |
viento |
vent |
vento |
vento |
vânt |
Així doncs, coneixent el català i el castellà, les altres llengües romàniques no ens són totalment desconegudes, al contrari, sense haver-les estudiat mai, ja en sabem algunes coses. Per tant, no ens ha de fer por encarar-nos a un text romànic i comprovar que moltes paraules ens són familiars i que, en alguns casos, fins i tot som capaços d’entendre’n el sentit.
|
Italià |
Prima vuole ridere a poi cantare; alla fine sentiamo con le nostre orecchie come fa suonare il suo flauto, uno strumento di vento, che ha fatto con un tubo di ferro; essere ingegnoso è importante. |
|
Francès |
Il veut d¡abord rire et après chanter; à la fin nous sentons avec os oreilles comme il fait sonner sa flûte, un instrument à vent, qui’l a fait d’un tube de fer: il est important d’être inventif. |
|
Portuguès |
Primeiro quer rir e depois cantar; por fim sentimos com as nossas orelhas como faz soar a sua flauta, un instrumento de vento, que fez de um tubo de ferro: ser engenhoso é importante. |
|
Català |
Primer vol riure i després cantar; al final sntim amb les nostres orelles com fa sonar la seva flauta, un instrument de vent, que ha fet amb un tub de ferro: ésser enginyós és important. |
2. La llengua catalana
La llengua catalana és la llengua romànica que prové del llatí que els romans van implantar, a partir del segle III abans de Crist, a la zona que actualment forma Catalunya. A partir del segle XII, la llengua catalana es va implantar en altres territoris: a les Illes Balears, al País Valencià i a algunes zones de l’illa de Sardenya.
El domini lingüístic actual de la llengua catalana està configurat pels territoris següents:
|
1. Territoris d’Espanya |
El principat de Catalunya Les Illes Balears El País Valencià (llevat de les comarques occidentals) La Franja de Ponent (comarques orientals d’Aragó) El Carxe (comarca de Múrcia) |
|
2. Territori d’Andorra |
El Principat d’Andorra |
|
3. Territori de França |
La Catalunya Nord |
|
4. Territori d’Itàlia |
L’Alguer (ciutat de l’Illa de Sardenya) |
Els parlars de tots aquests territoris formen una unitat lingüística, és a dir, una única llengua. Malgrat això, el català presenta, com qualsevol altra llengua, varietats geogràfiques (dialectes), que es manifesten en els diversos aspectes lingüístics, sobretot en la manera de pronunciar, el vocabulari i la forma d’algunes paraules.
El lèxic comú a tots els dialectes està format per milers de paraules i algunes d’aquestes, en cada zona geogràfica, tenen realitzacions diferents. En altres paraules, hi ha mots exclusius o no compartit pel conjunt dels parlants.
Per exemple:
|
Paraules característiques dels parlars balears |
Paraules característiques dels parlars valencians |
Paraules característiques dels parlars nord-occidentals |
|
aidar al·lot, al·lota ca calces calçons capell doblers horabaixa idò jai manco moix nígul nin, nina pitxer qualcú sadoll safannària tassó xot |
bes bescoll cotó en pèl creïlla desllunat dacsa eixir, eixida espill fumeral hui lletuga llima orellals palometa prompte raïl roín, roïna safanòria vesprada xic |
bajoca canella catxap corder espill estalzí granera fumeral maçana madrina moixó muricec padrí panís roig romer timó trebol silló xut |
badabadoc, rosella, babol, gallaret, ababol, etc.