Normalment, els monosíl·labs no s’accentuen: pla, tren, mai, pi, tu, bo, quin, nus, pal... Tanmateix, alguns monosíl·labs i alguns altres mots que segons les normes tampoc no s’haurien d’accentuar porten accent diacrític, és a dir, per a distingir-los d’altres mots. Els més usuals són els següents:
bé (contrari de malament) |
pèl (i repèl, contrapèl...) |
béns (propietats) |
què (interrogatiu i relatiu fort) |
bóta (recipient per al vi) |
rés (pregària) |
cóc (com coca) |
ròssa (bèstia vella) |
cóm (menjadora) |
sé (del verb saber) |
Déu (i adéu, pregadéu...) |
séc (plec) |
dóna i dónes (del verb donar) |
sègle (sègol) |
féu (passat del verb fer, i desféu, reféu...) |
sèu (greix) |
jóc (d'ajocar) |
sí (afirmació) |
Lés (població) |
sóc i só, és, són, fóra (del verb ser) |
mà (part del cos) |
sòl (terra, i entresòl, subsòl) |
més (de quantitat) |
té (del verb tenir) |
mèu (miol) |
tòt (broc gros) |
mòlt (participi del verb moldre) |
ús (d'usar) |
món (i rodamón) |
véns, vénen (del verb venir) |
móra (fruita) |
vés (del verb anar) |
nét/a (i renét/a, besnét/a...) |
véu (passat del verb veure) |
ós/óssa (animal) |
vós, nós (pronoms forts) |
L’accent diacrític es manté en alguns dels compostos d’aquestes paraules. Per exemple: adéu, besnét, besnéts, rodamón, subsòl.