L’accent diacrític

Normalment, els monosíl·labs no s’accentuen: pla, tren, mai, pi, tu, bo, quin, nus, pal... Tanmateix, alguns monosíl·labs i alguns altres mots que segons les normes tampoc no s’haurien d’accentuar porten accent diacrític, és a dir, per a distingir-los d’altres mots. Els més usuals són els següents:

 

 (contrari de malament)

pèl (i repèlcontrapèl...)

béns (propietats)

què (interrogatiu i relatiu fort)

bóta (recipient per al vi)

rés (pregària)

cóc (com coca)

ròssa (bèstia vella)

cóm (menjadora)

 (del verb saber)

Déu (i adéupregadéu...)

séc (plec)

dóna i dónes (del verb donar)

sègle (sègol)

féu (passat del verb fer, i desféureféu...)

sèu (greix)

jóc (d'ajocar)

 (afirmació)

Lés (població)

sóc i éssónfóra (del verb ser)

 (part del cos)

sòl (terra, i entresòlsubsòl)

més (de quantitat)

 (del verb tenir)

mèu (miol)

tòt (broc gros)

mòlt (participi del verb moldre)

ús (d'usar)

món (i rodamón)

vénsvénen (del verb venir)

móra (fruita)

vés (del verb anar)

nét/a (i renét/abesnét/a...)

véu (passat del verb veure)

ós/óssa (animal)

vósnós (pronoms forts)

 

L’accent diacrític es manté en alguns dels compostos d’aquestes paraules. Per exemple: adéu, besnét, besnéts, rodamón, subsòl.