Les llengües romàniques
Quan es va constituir la república romana (segle VI aC), els seus ciutadans parlaven llatí, una de les llengües de la família indoeuropea. Roma, a aprtir del segle IV aC, va formar un gran imperi i va conquerir tots els territoris de l’a`rea mediterrània. En alguns d’aquests territoris la cultura i la llengua romanes s’hi van implantar de manera definitiva i, per tant, s’hi ha mantingut fins als nostres dies. Fins al segle V aC el llatí es parlava només a la ciutat de Roma, però ràpidament es va anar estenent per tot Itàlia i, després, per altres països del sud d’Europa.
La romanització dels països de parla catalana va començar l’any 218 aC, quan l’exèrcit romà va ocupar-ne el territori. Els ibers que poblaven la zona oriental de la Península Ibèrica van ser integrats a la civilització romana i en van adoptar també la llengua.
El llatí, com que es va estendre per molts països, no era gaire uniforme, ja que a cada lloc es parlava d’una manera diferent. Amb el pas dels segles, les seves variants van evolucionar i es van convertir en modalitats ben diferenciades: així van néixer, derivades del llatí, les llengües romàniques o neollatines.
1. La Romània
La paraula Romània es refereix al conjunt de països on es parla alguna de les llengües romàniques. La Romània europea està formada pels països del sud-oest d’Europa i Romania. La Romània no europea està formada bàsicament pels països de l’Amèrica Central i l’Amèrica del Sud, els anomenats països llatinoamericans, i alguns països d’Àfrica.
Tenen la consideració de llengües romàniques el galaicoportuguès (el gallec i el portuguès), el castellà, el català, l’occità (o provençal), el francès, el retoromànic, el sard, l’italià i el romanès.