Les famílies lingüístiques

1. La diversitat lingüística

 

Les persones tenim la facultat del llenguatge, és a dir, la capacitat de comunicar els pensaments o els sentiments als altres mitjançant un sistema de signes, oral o escrit, que anomenem llengua o idioma.

Al llarg de la història, els humans han format grups socials molt diversos, més o menys aïllats els uns dels altres. Aquests grups han donat diverses cultures i diverses llengües. En l’actualitat, arreu del món, es parlen entre 5.000 i 6.000 llengües.

 

2. La famílies lingüístiques

 

Les llengües del món se solen classificar en famílies. Una família lingüística és un conjunt de llengües emparentades; per tant, són llengües que tenen un origen comú i presenten característiques comunes. En el quadre següent pots veure algunes famílies lingüístiques que tenen més parlants.

 

Algunes famílies lingüístiques

Famílies

Llengües

Família indoeuropea (2.000.000.000 de parlants)

Anglès, alemany, castellà, català, francès, rus, polonès, hindi, persa, etc.

Família altaica (250.000.000 de parlants)

Turc, coreà, japonès, mongol, manxú, etc.

Família sinotibetana (1.000.000.000 de parlants)

Xinès o mandarí, cantonès, tibetà, etc.

Família afroasiàtica (175.000.000 de parlants)

Àrab, hebreu, tamazight, haussa, somali, etc.

Família nigerocongolesa (180.000.000 de parlants)

Mandinka, suahili, shona, igbo, etc.

Família ameríndia (180.000.000 de parlants)

Yurok, cheyenne, kwakiutl, cherokee, nàhuatl, quítxua, etc.

 

Bona part dels lingüistes consideren que totes les llengües del món tenen com a origen una única llengua. Per tant, totes les llengües provenen d’un avantpassat comú que va tenir molts descendents, agrupats actualment en disset famílies lingüístiques. Hi ha, però, algunes llengües de les quals no s’ha trobat cap parentiu i no s’inclouen dintre de cap família. Són llengües aïllades; entre elles hi ha el basc.


La família indoeuropea és la més estesa pel que fa al nombre de parlants. Se suposa que l’indoeuropeu, una llengua extingida que va habitar les estepes del sud de Rússia fa uns 6.000 anys, va donar lloc a moltes altres llengües que formen subgrups: llengües romàniques, eslaves, germàniques, índiques, etc. Les llengües que componen aquesta família s’estenen per bona part d’Europa i d’Àsia. Amb l’expansió dels europeus cap a Amèrica i, més tard, amb la colonització d’Àfrica, es va incrementar el nombre de parlants de les llengües esmentades. Però tant a Amèrica com a Àfrica es conserven llengües d’altres famílies que s’hi parlaven molt abans de l’arribada dels europeus. Per exemple, la família ameríndia, a Amèrica, conserva més de 500 llengües vives, i la nigerocongolesa, a l’Àfrica, més de mil.

 

3. Les llengües que tenen més parlants

 

Hi ha avui deu llengües que superen els cent milions de parlants; 70 tenen entre deu i cent milions de parlants; 240 tenen entre un i deu milions de parlants  (en aquest gru`p hi ha el català) ; i les aproximadament 5.500 restants tenen menys d’un milió de parlants. Algunes d’aquestes llengües minoritàries es troben amenaçades de desaparèixer al llarg del segle XXI.

Tot i que les llengües són sistemes de comunicació similars, diversos factors culturals, socials i polítics han fet que no totes les llengües tinguin la mateixa consideració social i internacional.

Les llengües que gaudeixen del suport d’un estat i són considerades oficials tenen reconeixement jurídic que no tenen les altres. Les llengües que han tingut una tradició literària rica són considerades llengües de cultura i poden tenir un paper més rellevant l’àmbit cultural. Les llengües amb molts parlants tenen el reconeixement com a llengües majoritàries.

Actualment la llengua que té major prestigi internacional i que és utilitzada arreu del món en les trobades internacionals és l’anglès. Tanmateix són moltes les llengües que lluiten per tenir un espai aquest àmbit de les relacions internacionals. La llengua catalana, per exemple, ha fet alguns passos importants per tal de ser reconeguda com a oficial a les institucions europees. Això representa, entre altres coses, que qualsevol ciutadà es pugui dirigir en català a les institucions d’Europa i que aquestes tinguin l’obligació d’atendre la seva comunicació en aquesta llengua.