La narrativa de tradició oral

La literatura popular té una dinàmica i unes lleis pròpies, diferents de la culta:


*tradicional, puix que segueix uns models antiquíssims. L’autor sempre obeeix a unes regles de composició que són immutables (conservadorisme);

*oral, ja que les creacions han estat compostes i transmeses per boca de la gent any rere any;

*anònima, no coneixem l’autor dels textos ni interessa. De fet, és tota la comunitat que els dóna forma i els modifica i els configura al llarg de moltes generacions;

*inestable, pel que es refereix al producte literari. No hi ha fixació per cap sistema i per tant els textos són modificats, ampliats, reduïts, mentre circulen. Aquí hem de parlar de variants de l’intèrpret o del joglar;

*de cronologia imprecisa, perquè generalment no es poden datar i a més viuen d’esquena als esdeveniments polítics i a les circumstàncies socioeconòmiques. Hi ha una adaptació contínua al context cultural de cada època i a la llengua de cada país. Aquest fet tanmateix en facilita la localització;

*internacional, les mateixes obres solen trobar-se a molts països a la vegada. Entre els gèneres més universals, hi ha les rondalles, els acudits, els proverbis o sentències i les endevinalles.

 

La narrativa popular va ser creada per autors anònims. Aquestes narracions es van anar transmetent de boca en boca i de generació en generació, ja que aleshores la majoria de la població no sabia llegir. Al llarg del temps, doncs, les obres van anar canviant, ja que cadascú hi afegia elements, hi introduïa modificacions etc. Aquestes narracions han arribat fins als nostres dies a través de reculls escrits.

1. La rondalla

És una narració fictícia que té el propòsit d’entretenir els oïdors (molts cops, infants) i també d’aportar conclusions moralitzadores. Es caracteritza per l’ús d’un llenguatge molt col·loquial i de diverses fórmules d’encapçalament i final:

Fórmules d’encapçalament integrades:

· Hi havia una vegada...
· Temps era temps, hi havia...
· Vet aquí que en aquell temps que les bèsties tenien dents...
· Vet aquí que en aquell temps que els animals parlaven i les persones callaven...
· L’any tirolany...

Fórmules d’encapçalament independents:

· Això era i no era, bon viatge faci la cadernera.
· Això era i no era; si era, bé, i si no, també.
· Rondalla va, rondalla ve, si no escolteu, no us la diré.

Fórmules d’acabament:

· I van ser feliços i van menjar anissos.
· Catacric-catacrac, conte acabat.
· Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí el conte fos. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, vet aquí el conte acabat.
· I conte contat, és ben acabat. I si no és mentida, serà veritat.
· I darrere la porta hi ha un fus i s’ha acabat. Amén, Jesús.

La rondalla es caracteritza per explicar fet històrics amb valor moral i exemplar. Els personatges són quotidians i desconeguts. Té caràcter fantàstic. El temps i l’espai són indeterminats i tracta assumptes que mostren valors i situacions d’arreu del món. Sempre presenta una estructura similar plantejament-nus-desenllaç.

2. La llegenda

Té aparença històrica i narra uns fets situats en un espai i un temps determinats, però la majoria dels fets són imaginaris amb aparença real. S’hi combina realitat i mite, de manera que es fa difícil destriar-los. Presenta diverses versions segons les adaptacions que ha sofert pel pas del temps i les necessitats històriques o morals dels pobles. Temàticament poden ser religioses o sobrenaturals (amb follets, dimonis, fades, bruixots, etc.), històriques, locals (interpreten l’origen d’un lloc, d’un costum...) i literàries (popularitzen grans obres de la literatura culta de tradició escrita).